Situació

Situació de la pedra seca a Andorra

Si hi ha un patrimoni als Pirineus que al llarg del temps ha donat un caràcter força unitari, és la pedra seca. Des de les cabanes i orris d’alta muntanya fins a les feixes de la mitja i baixa muntanya, trobem aquestes construccions populars, rústiques i simples com els seus seus moradors.

El marc geogràfic d’Andorra, al cor dels Pirineus, ja des d’antic ha afavorit que moltes de les construccions hagin estat realitzades amb la tècnica de la pedra seca, generalment vinculades a l’agricultura en els fons de vall i a la ramaderia a l’alta muntanya, obres que han esdevingut un tret característic del seu paisatge.

La presència de construccions de pedra seca és una constant en tots els paisatges d’Andorra, des del fons de vall fins a l’alta muntanya. Això s’explica per dues raons: la primera és la necessitat històrica d’un territori dedicat tradicionalment a activitats agrícoles o ramaderes de disposar de construccions adequades a aquesta fi. La segona és l’abundància de la pedra, una matèria primera excel·lent per a la construcció, i fàcilment accessible a través de les múltiples tarteres andorranes, que són un continu en qualsevol de les valls, vessants de muntanya i llits de riu.

L’estudi d’aquesta primitiva forma d’arquitectura ha cobrat força especialment a partir de finals del segle XX, fins al punt que comencen a ser valorades com a patrimoni rellevant del Principat. Conèixer-ne la història i tipologies és una forma de comprendre l’activitat econòmica tradicional d’Andorra.

Agricultura (fons de vall)

Les cotes més baixes d’Andorra gaudeixen de les zones més temperades, per la qual cosa hi destaquen especialment les feixes construïdes per formar terrasses de conreu. En són exemple les terrasses en desús d’Ensucaranes (Escaldes-Engordany), de l’Alzinar (Sant Julià) o del Bosc de Bartra (Andorra). En el cas de les de Fontanals-Trillars (Sant Julià), el cultiu de vinya encara les manté actives.

Antigament, en les planes properes als rius i als nuclis de població hi sovintejaven feixes per a regadius. D’aquestes es conserven encara en ús les feixes dels horts de Llumeneres i Aixirivall (Sant Julià); també les de les hortes d’Encamp. En relació amb l’activitat agrícola, destaquen diversos recs construïts amb pedra seca, que proveïen d’aigua zones de cultiu i nuclis habitats. És especialment interessant el de Rocafort (Sant Julià) que a través d’un quilòmetre de recorregut proveïa d’aigua la casa Huguet.

Seguint amb la relació amb l’aigua, cal destacar la conservació de com a mínim dues palanques per travessar rius, amb passeres de fusta i sòlides sabates obrades amb pedra seca. Una se situa a Ramio (Madriu, Escaldes) i l’altra al peu de les bordes d’Envalira. La segona és realment interessant per les dimensions dels basaments.

Vies de comunicació (fons de vall i mitja muntanya)

Entre els fons de vall i la mitja muntanya és on s’assenten els principals nuclis de població i llogarrets dispersos. Fins a la construcció de les modernes carreteres l’accés als pobles es realitzava a través dels camins històrics, exemples tots ells de la tècnica de la pedra seca, especialment per a la formació de murs de contenció, murs de tanca i ferms empedrats. Diversos trams de camins mantenen una excel·lent conservació, entre els quals cal destacar-ne els del camí ral, l’antiga via principal de les valls.

Al Valira Oriental pot realitzar-se el tram de les Bons fins al Santuari de Meritxell o el tram inferior entre Sant Pere del Tarter i Soldeu. Al Valira Occidental està ben conservat el tram entre Andorra la Vella i la Massana. Altres camins secundaris també rellevants són el del Vilar a l’Armiana (Canillo), flanquejat per murs de pedra seca, el d’Engolasters (Encamp), el més planer que transcorre de la Cortinada a Llorts (Ordino), el camí de la Plana (Escaldes-Engordany), tot ell empedrat, o la Callissa de la Canal (Andorra la Vella) que correspon a un tram urbà.

Murs i places carboneres (mitja muntanya)

A la mitja muntanya hi proliferen els murs de tanca de pedra seca, construïts per cloure pastures, especialment en les praderies amb bordes, com ara a la vall d’Incles, a la vall del Riu, a la vall de Montaup (Canillo), als Cortals d’Encamp o a la Coruvilla (Massana). En aquests indrets també s’hi troben diverses places carboneres, sempre associades a construccions de pedra seca per refugiar les colles de carboners.

S’han catalogat carboneres a les Pedrusques (Encamp), a la costa del Cubil d’Erts (Massana) i a Engolasters (Escaldes), però són sobretot interessants les del Riquer, a Andorra la Vella, que agrupen fins a deu places.

Ramaderia (alta muntanya)

A l’alta muntanya es troben centenars de construccions de pedra seca relacionades amb la ramaderia i el pastoralisme. Totes les altes valls d’Andorra, aproximadament a partir de 1.800 m i fins sobrepassats els 2.500 m d’altitud, són farcides de cabanes de pastors, aixoplucs, jaces i petits refugis per abrigar-los.

Per identificar construccions de pedra seca només cal parar una mica d’atenció. En força casos, es troben a redós de grans roques que són utilitzades com a part dels refugis. Hi ha paratges que agrupen diverses cabanes, com al Castellar d’Ordino, a la Caulla de Sant Julià o a l’Estany Rodó de Pessons (Encamp).

Els orris

Però les estructures de pedra seca més característiques de l’economia de l’alta muntanya són els orris, agrupacions de construccions realitzades per una àmplia colla de pastors en les que no hi falta la cabana, una pleta per tancar les ovelles i una munyidera, la part més singular, estructura estreta i allargassada, en forma de corredor, on s’aplegava les ovelles per ser triades i progressivament munyides.

Probablement, els orris siguin construccions cabdals per a la història d’Andorra, ja que en ells s’hi elaborava l’anomenat formatge d’orri, moneda de canvi per a múltiples operacions econòmiques i impositives durant l’època moderna.

Destaquen els diversos orris de les planes de Claror (Escaldes-Engordany) o els de la vall de Rialb (Ordino), però principalment cal esmentar els orris del sector oriental d’Encamp, ja que han estat objecte de diverses excavacions arqueològiques, motiu pel qual se’n té un ampli coneixement. L’orri del Cubil mostra la reconstrucció d’una cabana amb munyidera del segle XVIII, tot clos per una pleta a tocar de l’estany homònim.

A l’orri d’Encenrera s’hi ha identificat la seqüència evolutiva de construccions, iniciada amb una gran cabana al segle XIV que va ser substituïda per construccions de menors dimensions als segles XVII i XIX. Emportona, amb una pleta central flanquejada per la munyidera i la cabana, és un bell arquetipus d’orri. Com a Encenrera, s’hi ha localitzat un gran edifici de finals d’època medieval.

Als prats altimontans són ben reconeixibles les pletes, a vegades isolades, però sovint acompanyades d’una cabana, com la del Corral de la Pedra (Canillo), situada a 2.440 m d’altitud, la del bosc del Campeà (Encamp) o les d’Encodina (Ordino). Aquestes construccions, utilitzades per tancar el ramat d’ovelles, són possiblement les més rústiques obrades amb pedra seca, freqüentment aixecades apilant pedres sense aplicar-hi una especial cura en la seva disposició.

La pedra seca aplicada a l’habitatge

Capítol a part mereixen agrupacions d’edificis que corresponen a poblats o llogarrets, petjades de la construcció de conjunts d’habitatges amb la tècnica de la pedra seca, que representen bells exemples de la pervivència d’aquesta arquitectura ancestral fins a l’època contemporània. Mereixen una atenció especial els poblats de la Roureda de la Margineda (Santa Coloma), d’època baixmedieval, i el de la Baell-les Fargues (Madriu, Escaldes-Engordany), del segle XVIII, nuclis amb un gran atractiu per la seva singularitat arquitectònica.

Text: Josep Font